Caminants a Premia de Mar

Les sortides mensuals dels caminats s’han seguit fen puntualment, però jo estava viatjant fins l’estiu.

Ens trobem a Premia de Mar,  per esmorzar, arribo tard per la caravana a la carretera Nacional  II. Sempre o casi sempre esta col·lapsada.

El grup, ara amb mes presencia femenina, sota un sol de rebut, comença a caminar direcció Badalona per  gaudir un àpat de germanor, com es costum. Com vam anar en cotxe ens oferim a fer de cotxe escombra, doncs tot i la dificultat era mínima,  una ruta ben plana i al costat del mar, però el sol feia justícia.

Van parar a la Guingueta de la Paquita, per fer una cervesa,  tots van arribar, menys un que es va quedar  a  Mongat, casi casi al final, felicitats pel vostre esforç.

 

En el dinar ja la vam fer petar, mes jo voldria fer una reflexió molt personal:

La gran majoria ens queixem dels rescats de la banca,   no es podrien  preguntar

¿On son les oficines i els empleats? ¿La obre Social de les caixes i els clubs de jubilats?. Tindre 58 anys en temps de crisis vol dir en molts casos engreixar les cues de l’atur i jubilar-se abans de l’hora. Mes la visió del jubilat no canvia segueix sent del temps de la guerra.

Jo vull dir: son els de la post guerra, els que han passat gana, els que començaven a treballa abans dels 14anys, els de una Espanya trista i silenciosa perquè fins el 53 i havien les cartilles de racionament.

Be no em vull posa seriosa, sol reflexionar, fer pensar una mica.

A Blanes aquest any les catifes de Corpus, han sigut esplèndides  fins al carrer Ample, tallat al tràfic.

 

El dia 14 ja posen la fira d’atraccions, tot esta a punt per la festa gran de Santa Ana, Patrona de Blanes.

Respirem pólvora per les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere tot esperant els proper Concurs de Focs Artificials, ja t’aniré explicant.

Bé a mi nomes me resta deixar-te el meu somriure per la setmana esperant que afegeixis  Blanes a la teva agenda, no ho  oblidaràs  mai.

 

Rupit

L’ ajuntament de Blanes facilita  gym per a la gent gran dins del programa de manteniment  “Jo em cuido”.

Som  un  grup internacional, hi ha persones d’altres països, anem amb horaris diferents, i aquest cop tots junts, hem sortir de excursió a Rupit (final de curs).

Arriba el dia, i per fi l’autocar, amb el companys, a la Ciutat Esportiva.

Ens dirigim al Parc Volcànic de la Garrotxa, parem a l’autopista per fer un mos.

El Xavi (monitor) ens informa que anem al volca Crostat, ens ho modifica, així caminem una mica, pel sender  d’en Joan Maragall, mes pla. Sorpresa el xofer ens deixa al Volca Santa  Margarida (ruta negra) evident  ens limitar la caminada,  aprofitem i agafem energia dels arbres.

Comento amb el Xavi aquest  canvi tan poc afortunat. Respon: voluntat del xofer, em quedo gelada ¿des de quan decideix el xofer?…

Seguim cap a Rupit. El camí ple de corbes mereix la pena. Es un pobla petit, un carrer, molt bonic amb encant. Te un pont penjant de fusta, diuen que un el fa moure quant  vol, mes es belluga tan sols al caminar ¡impressionant!. Sols es pot passar de 8 en 8

El grup es divideix, uns es queden al poble i altres anem al Salt de Sallent, el camí passa per sota de una casa, i es fa cada vegada mes petit i vertical, em fa desistir, els mes agosarats continuen. Desprès comenten la seva dificultat.

I la gana estreny. ¡El dia es esplèndid!, quina calor, a la practica, ja ha arribat l’estiu, perquè oficialment serà el 21 de juny.

Ara et descobriré un nou indret: el Santuari del Far, on esta el restaurant,  a una alçada de 1000 mts. Sobre una pedra que baixa en vertical. Tot el paisatge mereix la pena de gaudir-lo, respirar aire pur, caminar. La natura sempre sorprèn

.

El dinar copiós fa petar la xerrameca. Ens resta el Santuari de la Salut, que  descartem per les corbes.

Ja tenim ganes, quant comenci el curs, nova sortida. Aquestes coses s’han de repetir

A mi sols em resta deixar-te el meu somriure per la setmana i convidar-te a fer sortides. I aquesta mes.

 

 

 

 

 

Puntes de Coixí

Bon dia. Feia temps que no tocava l’assumpte, tant viatjar.

Fer un  treball de les puntes per un bolígraf, tu sola, esperes millors resultats. Començar, aprendre,  te aquestes coses, en fi, muntar- ho costa,  amb paciència ¡llest!

Les trobades de puntaires son moments permeten veure com evolucionen les  companyes. Hi ha treballats genials, es feina de “xinessos”. I  i ara començo –en fer-ho-  començo a valorar-ho, trobo les dificultats. Les coses les estimes quan les coneixes.

Aquest any la trobada general  va ser a Sant Cugat, (estant jo a Tenerife) i com pensava  anar, ja havia pagat els boixets de col·lecció.

El nom de boixet ve de l’arbre Boix. Serveixen per posar el fil que treballarem.

Reincorporar-me amb les puntaire i encetar un nou punt de puntes de coixí es casi tornar a començar de zero.  Veure l  es companyes com avancen la tasca. Torna a la rutina m’agrada.

Vaig estar a la trobada de Pineda de Mar. Ens van obsequiar una caixeta amb fils (descobriré nous colors en els meus treballs). Així recordaré Pineda i el seu encant.

La darrera trobada a La Bisbal de l’Empordà.

Al costat de riu, ambient català, coble i sardanes, Sota els arbres podats les puntaires …    ¡quina calor!.

L’esmorzar bo, i de regal la típica ceràmica , prou coneguda i valorada per tots.

A mi m’estranya el poc reso que les trobades de puntaires tenen a les xarxes socials (tant de moda,). En canv a Espanya  dels “Encuentros de Bolilleras” se’n parlar molt (Yotube). Tot depèn de la zona:  se’n diu “encajeras” i  palilleras a Galicia.

Potser tindríem que donar mes valor a les nostres mestres artesanes.

En passar el temps valorem mes les trobades personals, tot el que uneix les persones, el fer pinya, participar d’un  grup, sense deixar de banda les noves tecnologies: facebook,  youtube, whatsapp, …

A mi sols em resta deixar-te el meu somriure per la setmana. Si t’agrada ja saps clic-car.

 

 

 

 

Sota Palau

Escolta el “Cor de Cambra Sota Palau” es tot un goig. Son de Blanes, hi actuaven al Centre Catòlic, de la mateixa població.

En el Centre Catòlic abans hi havia concert casi cada diumenge, per les “Joventuts  Musicals”, però amb la crisis  tot s’ha acabat.

El Cor de Cambra  va fer el seu debut el 18 de maig de 1997 en el Centre Catòlic, per això volien celebrar els seus 20 anys al mateix lloc.

La entrada era a l’inversa,  tu possés el preu i en sortir abones el que consideris.

Aquesta actuació emmarcada en tres concerts: Teatre de Blanes, Ermita de l’Esperança i el Centre Catòlic. En aquesta ocasió els acompanyaven el cor Rupià amb una directora molt marxosa i motivadora. Al final van cantar tots junts, una joia.

El Casino, creat al 1853 amb l’ajuda dels Indians o americans, fan xarades de diversos temes, restauració, oficis, etc…. i agrupacions i com  no podien falta el Cor de Cambra Sota Palau. El director va fer la introducció com se va formar, volien cantar, gaudeixen fen-lo. El nom li ve de que assagen a una sala cedida per l’Ajuntament situada sota palau (Palau dels Cabrera i del que avui sols resta l’Església Santa Maria).

El director, en Josep Maria,  va explicar que es un cor,  de cambra es en petit format, una coral, una escolania…  veus blanques nens, mixtes per homes i donnes.

A continuació alguns membres, van explicar que van escollir al director Josep Maria, que mai havia dirigit cap cor, ell es d’instruments. ¿Les veus no son  instruments? I la cosa ha funcionat, tenen un gran repertori i també en altres idiomes. Tenien fins cache  pels seus concerts, ara amb la  crisis no es paga res.

La mes jove del grup amb la seva tableta per partitura, agraïa com la amb fet créixer els seus companys

La cultura i la sensibilitat musical fa aflorar els sentiments, la germanor,,,,  Desitjo que no es perdin aquests valors.

A mi nomes amb resta deixar-te el meu somriure per la setmana i suggerir-te escoltar algun concert ho gaudiràs.